27 i 28 DE FEBRER 48 HORES DE VAGA ESTUDIANTIL

De nou la mobilització estudiantil està palesa a la universitat de València. La convocatòria ve de la mà de l’Assemblea Interuniversitària, organització que es defineix a ella mateixa com a “l’òrgan més democràtic i assembleari de la Universitat” ja que hi poden participar tots i totes aquells membres de la comunitat educativa, englobant tant la Universitat de València com la Politècnica. De fet, aquest òrgan, format arran dels moviments del 15M, ha estat el promotor i coordinador de moltes mobilitzacions al llarg dels dos últims anys. Aquesta vegada s’ha consensuat una vaga de 48h els dies 27 i 28 de febrer.vaga

Els motius d’aquesta…. caldrà recordar-los? Podríem repassar a diferents nivells les raons d’aquesta vaga. Primerament, la situació econòmica de les universitats valencianes ha fet fallida a causa de l’ impagament i el deute històric que manté l’administració pública amb elles. Les mesures del govern popular són de tot menys populars: augment brutal de les taxes universitàries que junt a la reducció de les beques ha obligat a molts estudiants a deixar-se la carrera mentre que molts altres es veuen “l’aigua al coll” amb la seua situació cada vegada més insostenible. A més la qualitat de l’educació universitària va minvant a passos de gegant a causa de la reducció del professorat i la massificació de les aules, entre altres. Algú deia que “no es tracta d’economia sinó de ideologia”. Invertir en educació significa donar possibilitats a totes les persones, independentment de la seua condició socioeconòmica. Aleshores, les retallades en educació no són altra cosa que retallar les ales perquè les persones puguen aprendre, créixer i emancipar-se, és a dir, perquè siguen lliures. Aquestos atacs a l’educació pública són també un atac a aquells que creiem en ella, i els estudiants de la Facultat de Magisteri hi estem directament implicats. En definitiva, aquesta mobilització es tracta d’una resposta des del món universitari a la situació insostenible que estan sofrint cada vegada més i més persones al nostre país. No es tracta de la possibilitat de l’adquisició de certs bens i servicis, sinò del dret a viure dignament. Faríem tots i totes un bon exercici de reflexió si pensarem en que vol dir això de una “vida digna”. La pujada d’impostos junt a les retallades en serveis públics resulta una fórmula devastadora. Lluny de fomentar el, tan anhelat, creixement econòmic, l’atur és la única cosa que pareix anar en augment en aquest país que en el cas dels joves superen ja el 50%. Amb tot, podem afirmar que les mesures que fins al moment ha decretat el govern popular sols ajuden a accelerar la segregació de la societat en funció del seu estatus econòmic, amnistiant als poderosos i castigant al poble que ha viscut “per damunt de les seus possibilitats”. Fins quan? – ens preguntem. Però, fins quan continuaran colpejant-nos i tornant la vida més i més indigna… o fins quan continuarem passius els ciutadans? Fins quan ens deixarem manipular i sotmetre a “les lleis del mercat”? Fins quan esperarem i confiarem en aquells que ens governen? Aquells que ens governen són, hui per hui, els mateixos que prometen blanc i fan negre, una vegada rere l’altra, els mateixos que estan envoltats per casos alarmants de corrupció i miren cap a un altre costat. Uns dels lemes més difosos d’aquesta convocatòria és “quan la injustícia és la llei, la revolta és un deure”, tal vegada els promotors d’aquestes mobilitzacions no fan altra cosa que reflexionar sobre aquest enunciat i actuar en conseqüència. Hi estem d’acord?

Haïssa Montagud, estudiant de Magisteri

 

Deixa un comentari